La Soledad del corredor de fondo. Alan Sillitoe

Sillitoe, Alan
La Soledad del corredor de fondo
Madrid: Impedimenta, 2013

 
Abans de parlar de Colin Smith, el rebel protagonista de la nostra narració, hem de situar l’autor d’aquesta coent història: Alan Sillitoe, un escriptor situat dins el corrent dels “Angry Young Men” (“Joves Colèrics”). Tot i que a ell li desagradava profundament aquesta etiqueta (com a la majoria dels escriptors d’aquella generació dels 50’).

La prosa dels “Angry Young Men” es va caracteritzar per descriure l’amargor de les classes baixes respecte a la situació històrica en què es trobaven a l’època i el sentiment de rebel·lia en contra del sistema i de la hipocresia imperant en ell.

A les narracions de Sillitoe trobem un tipus de personatges que podríem anomenar “antiherois”, que gasten una narrativa àcida, punyent, xocant…

Dins del conjunt de La Soledad del corredor de fondo l’autor narra en relats breus la vida diferents de personatges més o menys marginals de barris pobres o entorns violents de Gran Bretanya. Són relats sobre fracassats en molts casos o sobre el que en diríem fracassats socials des de l’òptica actual del triomf social però que són alhora triomfadors a la seva manera.

El relat de Sillitoe La solitud del corredor de fons, va guanyar el Premi Hawthornden l’any 1959.

I se’n va fer una pel·lícula el 1962 dirigida per Tony Richardson i interpretada per Tom Courtenay.

Un discurs on després del període de crisi actual, en què cada cop s’exacerben més les diferències entre les classes riques i pobres i l’esquerda entre elles es fa més profunda, no podem deixar d’entreveure-hi un mirall, un mirall políticament incorrecte i totalment necessari en una societat excessivament encotillada en clixés i on la incertesa del canvi constant és més viva que mai.

Aquest relat no té res a veure amb la “filosofia runner” ni amb tot el que envolta aquesta tendència actual per “córrer” que tant podria servir com a metàfora de la nostra societat. Tampoc té res a veure amb els llibres com: De què parlo quan parlo de córrer d’ escriptors com Murakami, d’esportistes com Killian Jornet i el seu: Córrer o morir o de gurus mediàtics com Josef Ajram i el llibre No sé dónde está el límite pero sí sé dónde no está, no.

Amb aquest fragment us podeu fer una idea de la força del text:

[...] que yo diga que el director es un estúpido cabrón, cuando yo apenas sé escribir y él sabe leer, escribir y sumar como un catedrático. Pero lo que digo es la pura verdad. Él es un imbécil y yo no, porque yo sé ver lo que hay dentro de los que son como él mejor que él lo que hay dentro de los que son como yo. De acuerdo, los dos somos astutos, pero yo lo soy más y acabaré ganando, aunque muera en una celda a los ochenta y dos años, porque le sacaré a mi vida más diversión y más alegría que él a la suya. Imagino que él habrá leído un montón de libros y, por lo que sé, hasta es posible que haya escrito unos cuantos; pero también sé seguro, como que estoy sentado aquí ahora, que lo que estoy garabateando vale mil veces más que lo que él pueda garabatear en toda su vida. No me importa lo que diga nadie porque ésa es la verdad y no se puede negar. Cuando me habla y miro su cara de sargento, sé que yo estoy vivo y que él está muerto. [...]

La Soledad del corredor de fondo és un cant a la llibertat individual on descobrim en un protagonista amargant uns valors amagats que la resta de personatges del relat, tot i la seva posició social superior, mai arribaran a assolir per manca de profunditat. Un personatge que troba la manera de demostrar les seves creences i reafirmar-se, tot i que sabent el que pot comportar fer-ho. Rebel fins al final, Colin Smith comença a córrer gairebé per obligació i descobreix una nova manera de pensar, un seguit de grans i àcides reflexions sobre la vida i la condició humana que val molt la pena llegir.

No us decebrà, molt adient pels temps que corren.

The post La Soledad del corredor de fondo. Alan Sillitoe appeared first on El bloc de Biblioteques de Barcelona.